(parèntesis) – Barcelona, 2013.

Quan et diagnostiquen de càncer [de mama], els doctors et diuen: pren-t’ho com un parèntesi a la teva vida. Com si poguéssim aturar la vida. Un parèntesi. Un ‘corsé’ imposat i fictici alhora.
Com aturar els dimonis interns, l’amor, les lectures dels de fora, les memòries sense sentit, la por, els moviments de les cèl·lules i la sang, les projeccions fútils, les reflexions que ens enriqueixen, l’angoixa de l’espera, la vulnerabilitat, les transformacions dels nostres cossos, les construccions corporals que ens travessen?. Una alliberació, tal vegada, que permet descobrir que el (parèntesi) és la vida mateixa.

Abril de 2013. Un laboratori de dansa. 8 cossos, algunes diagnosticades i altres no. Totes llegides -construïdes -com a dones/malaltes- per la norma i l’ull extern. Totes afectades. Ens ajuntem per COS-truir la nostra pròpia lectura del trànsit pel càncer. Aquesta peça és el resultat d’un treball de reflexió i pràctica corporal conjunta que qüestiona el sentit i les implicacions d’aquest ‘parèntesi’.

Aquesta peça va ser guardonada amb el primer premi Dansa i Canvi Social, 2013.