Nuevo proyecto…

El cáncer nos limita, pero la imagen de la luchadora del lazo rosa aun nos limita más: nos infantiliza, nos fuerza a ser femeninas, a cubrirnos (con pañuelos, pelucas o prótesis), a sonreír sin ganas, a dejar nuestros deseos a parte, a poner un paréntesis a nuestras vidas, a ser observadas…

Nosotrxs decidimos seguir adelante con nuestras vidas y apostamos por inventar, de manera crítica y mediante el arte, la danza y la performance, otras maneras de vivir nuestra experiencia. Nos aventamos a hacer políticas performativas, explorando territorios mas allá de la resignificación y la resistencia a la norma, desde la experimentación mediante el cuerpo y la práctica de performance.

Entendemos la performance como encuentro, y creamos un espacio seguro donde activamos nuestros cuerpos, experimentamos y nos reinventamos, mientras colaboramos en un proceso de creación artística.

 Nos encantaría que te unieras.

- Es gratuito

 - No hace falta experiencia en performance o danza.

 - Todxs sois bienvenidxs, mujeres, lesbianas y trans, cancerosas o no.

 - Del 15 de Noviembre al 15 de Diciembre de 2015* 

* Juntxs definiremos los horarios que mejor nos convengan a todxs.  Rellena el formulario de inscripcion con tus preferencias

TFONO 044 55 2949 8903

oncogrrrls@gmail.com

 

Nou Laboratori al Desembre

 

banner2 copy

El proper mes de desembre encetem el nou projecte-taller-laboratori de dansa, creació i investigació sobre els efectes del càncer de mama en femení.

En aquesta propera edició del laboratori explorarem, partint de les propostes individuals i personals de cadascuna de les participants, els impactes que els cossos de dona reben durant el trànsit pel càncer, les imatges i estereotips que s’imposen als nostress cosos i les re-incorporacions que cadascuna fem del nostre trànsit particular.

Ara era com retrobar-me… tocar-me. Ostia son els meus pits. I este moment si que el recordo de tornar-me a trobar una mica i deixar de ser una cosa que havia d’ensenyar, que m’havien de punxar, que m’havien d’obrir..

Mitjançant exercicis corporals, nodrint-nos de varies pràctiques de dansa i moviment i jocs d’improvisació en dansa, treballarem la consciència corporal i explorarem des dels nostres cossos, què significa per cadascuna el trànsit pel càncer de mama, i com els tractaments afecten la nostra manera d’habitar els nostres cossos, la nostra presència i les nostres relacions.

Em van obrir altres maneres de veure i viure el càncer i sobretot, de fer algo amb el cos. Poder fer tot aquest taller de cos i acabat amb aquest videodansa per mi va ser una cosa fantàstica

El laboratori és un espai col·laboratiu d’exploració i de creació. Juntes explorem la nostra corpo-Realitat i creem alternatives: cossos intervenibles, lectures parcials i rastres corporals mitjançant la dansa i la video-creació. 

Si has estat diagnosticada per un càncer de mama, ets dona, lesbiana o trans i/o t’interessa explorar amb nosaltres aquesta temàtica,

T’esperem!!!!

 

Desembre 2013.   Dissabtes 7, 14, 21 i 28 (de 16 a 19h i Dilluns 9, 16, 23 i 30 de 10 a 13h)

Residència al CC: BARCELONETA (C. de la Conreria 1-9, Barcelona)

Pel bon desenvolupament del proces creatiu es millor garantir la maxima assistència, tota manera, si estàs molt interessada i tens límits horaris, envian´s un correu i buscarem alternatives.

(GRATUÏT, a canvi, volem ganes d’explorar juntes)

ENVIAN`s Un CORREU A:

oncogrrrls@gmail.com

o trucan´s als: 644 315 223 —  722 711 618

(Parèntesi)

Finalment, us presentem (Parèntesi).

Video dansa fruit del procés de co-creació.

Punt i seguit del projecte Oncogrrrls. Lloc provisional d’arribada del grup. Creació col·lectiva. Recerca col·lectiva.

Premiat al 1er concurs de video-dansa i transformació Social de Finmatun i el CC. Barceloneta.

Premi: una residència per continuar explorant i creant des del cos. Seguirem.

El millor premi: els aprenentatges i l’experiència compartida.

Quan et diagnostiquen de càncer [de mama], els doctors et diuen: pren-t’ho com un parèntesi a la teva vida. Com si poguéssim aturar la vida.

Un parèntesi. Un ‘corsé’ imposat i fictici alhora.
Com aturar els dimonis interns, l’amor, les lectures dels de fora, les memòries sense sentit, la por, els moviments de les cèl·lules i la sang, les projeccions fútils, les reflexions que ens enriqueixen, l’angoixa de l’espera, la vulnerabilitat, les transformacions dels nostres cossos, les construccions corporals que ens travessen?. Una alliberació, tal vegada, que permet descobrir que el (parèntesi) és la vida mateixa.
Jocs paradoxals del temps i el moviment.

Abril de 2013. Un laboratori de dansa. 8 cossos, algunes diagnosticades i altres no. Totes llegides -construïdes -com a dones/malaltes- per la norma i l’ull extern. Totes afectades. Ens ajuntem per COS-truir la nostra pròpia lectura del trànsit pel càncer. Aquesta peça és el resultat d’un treball de reflexió i pràctica corporal conjunta que qüestiona el sentit i les implicacions d’aquest ‘parèntesi’.

(PARENTHESIS)

Finally, we present (Parentesis)

A video/dance piece fruit from our co-creation process.

A half-way point of the Oncogrrrls’ project. A provisional arrival place for the group. Collaborative creation. Collaborative research.

Awarded in the 1st contest on video-dance and social transformation by Finmatun and CC. Barceloneta.

The award: a residency to continue exploring and creating from our bodies. We will continue.

The best award: our shared learning and experience.

When you are diagnosed with breast cancer, doctors tell you: take it as a parenthesis to your life. As if we could stop life.

A parenthesis, an imposed and false corset.

How can one stop inner demons, love, the readings made on us from outside, nonsense memories, fear, the blood and cellular movement, futile projections, enriching reflections, the anxiety of waiting,  vulnerability, our own body transformations, body constructions that pierce us? Perhaps a liberation that allows us to discover that (parenthesis) is live in its full.

Paradoxical games of time and movement.

April 2013. A dance laboratory. Eight bodies, some diagnosed and other not. All of them read as –constructed- as women/diseased- by the norm and external gaze. All affected. We get together to COS-truct [build with the body] our own reading of the transit through cancer. This piece results from a collaborative embodied reflection and practice that questions the meanings and implications of this ‘parenthesis’.

Filferro. Wire

Un cos dissociat per la mobilització i articulació continua de les companyes. Un rastre corporal del toc aliè. Un moviment sorgit d’aquest rastre corporal

Què sentim quan ens mobilitzen les companyes? quin ressò ens queda al cos? ens modifica el nostre ‘moviment »natural»? Hi ha tal cosa com ‘moviment natural’ o són construccions i hàbits?

Exercici adaptat de la feina feta amb Cecilia Colacrai i amb Olga Tragant

Wire

A disassociated body through our partners’ continuous mobilization and articulation. A corporeal print from an alien touch. A movement emerged from this embodied trace.

What do we feel when we are mobilized by our partners? What echoes remain in our bodies? Does this resonance modifies our ‘natural movement’? Is there such a thing as a ‘natural movement’ or are they habits and constructions?

 

This is an exercise adapted from the work by Cecilia Colacrai and Olga Tragant.

 

Interferències. Interferences

Ulls tancats. Una intenció i una direcció es veuen interferides pels estímuls que genera la nostra companya. Presions, carícies, pesos, sons, corrents d’aire, resistències…

A quins llocs ens porten aquestes interferències? Quines reaccions em provoquen al cos i al moviment?. Quines estratègies i eines utilitzo per a continuar?

Hem adaptat exercicis de dansa contacte per generar aquesta pràctica.

Interferences

Closed eyes. An intention and a direction are interrupted by our partner’s stimulus: Pressures, caresses, weight, sounds, breaths, resistances…

Where do these interferences lead us? What are the reactions of my body and my movement? Which strategies and tools do I use to continue?

We have adapted exercises from contact dance to generate this practice.

Temps i càncer. Gestos. Time and cancer. Gestures

Aquest exercici parteix dels gestos recollits de les narratives individuals sobre la relació entre el temps i el trànsit pel càncer. Les històries responen a preguntes com:

quan de temps passa entre sessions de quimio? quan de temps has perdut en sales d’espera? què significa per tu el parèntesi vital? com vius l’espera? a què estàs esperant?

Inspirat en exercicis de Liz Lerman (Chicago) per generar material desde les històries individuals i en la feina de gest d’Olga Tragant (Barcelona)

Time and Cancer. Gestures

This exercise departs from the gestures collected in the telling of personal narratives. Narratives around time and transit through cancer. The stories answer questions such as:

How much time is there between chemotherapy sessions? how much time have you lost in waiting rooms? What does it mean, to you, the vital parenthesis? How are you living the waiting? what is your experience of ‘the waiting’? What are you waiting for?

This exercise is inspired on exercises by Liz Lerman (Chicago) to generate material from personal stories, and in the work around gestures by Olga Tragant (Barcelona).

Entorn les representacions del càncer de mama.

Després d’una primera reunió informal, on es tractava de conèixer-nos i donar la nostra posició i opinió en torn a temes com la malaltia, el poder biomèdic, els estereotips i la presentació del cos, sorgeixen alguns plantejaments.

Assata Shakur, metgessa de capçalera en un CAP, posa en dubte el suposat poder biomèdic, ja que diu que en la seva pràctica mèdica no sent que tingui cap mena de poder de decisió i que ella, com a metgessa, no creu que pugui exercir-lo. Per tant pensa que no s’ha d’alliberar la societat en general de la responsabilitat que té en la perpetuació de certes pràctiques i tractaments mèdics que s’efectuen segons qüestions de rols de gènere.

Seguint les idees de poder de Foucault (1), podríem dir que el poder biomèdic és difús i deslocalitzat, travessa tota la societat i tots els cossos; no es posseeix, sinó que s’executa. No es situaria, doncs, tan sols en el Sistema de Salut, sinó que impregnaria totes les relacions socials. Cal pensar que qui ostenta el poder sobre la vida i  la mort en la nostra societat és la ciència biomèdica. Des d’ella s’articulen els missatges sobre la preservació de la vida o el tractament de la mort, com serien els casos d’eutanàsia o avortament. Però també de quins hàbits (d’alimentació, higiène, sexualitat, activitat, repós…) són els adequats per a tenir un cos saludable i quina és la seva estètica. El camp biomèdic funciona com una institució totalitzadora que a través de les seves accions reprodueix i perpetua certes creences sobre la salut i la malaltia, la vida i la mort, a l’hora que actua sobre els subjectes biologitzant-los i naturalitzant-los. Per tant, des d’aquest camp s’executa una violència simbòlica que manté l’ordre heteronormatiu reproduint uns estereotips socials a través de protocols mèdics i comitès d’ètica. Els cossos malalts, desviats, al pas per tota la maquinària mèdica, s’intenten canalitzar per readecuar-los a la forma que socialment s’espera (a nivell estètic i de rol de gènere). D’aquesta manera els objectivitza, impedint l’apropiació dels mecanismes de salut per part tant dels usuaris com dels professionals. Aquests perden l’opció de subjectivació i construcció de la pròpia identitat biopsicosocial. La subjectivació no s’ha de confondre amb la concepció de subjecte fix, sinó que es tracta d’un procés dinàmic que fa referència a modalitats d’acció, d’un poder performatiu, que possibilita que la vida sigui constantment inventada i reinventada. I no s’ha de menysprear, com reflexiona André Lepecki (2), l’efecte destructiu de les forces hegemòniques que constantment proven de dominar i impedir la creació de subjectivitats al obligar els individus a entrar en mecanismes reproductors de submissió, abjecció i dominació.

Podem observar-ho en la negació a la petició de l’Leila Khaled, una pacient que demanava mastectomia total en comptes de reconstrucció protèsica, i la negació del sistema de salut degut a raons protocol·làries en les que s’establia que la solució de mastectomia era una mutilació i anava en contra del codi ètic fixat. Aquest cas es relaciona amb la idea de que el  tractament de la malaltia respon a una visió estereotipada de la dona i del seu paper en la societat, molt arrelada amb la forma en què simbolitzem el pit i les seves funcions.

Al llarg de la història de la cultura occidental, el pit ha estat construït com a evidència corporal que separa naturalment homes de dones. És un d’aquells aspectes que ratifica simbòlicament la divisió en dualitats que impregna la cultura occidental. Seguint Bourdieu (3), el programa social de percepció incorporat s’aplica a totes les coses del món, essent aquesta diferenciació biològica la que apareix com a justificació natural de la diferència socialment establida entre els sexes.

Històricament, el pit ha estat codificat mitjançant connotacions de “pit bo”  (capaç d’alimentar el nou nascut o al·legòricament la comunitat religiosa o política) i “pit dolent” (on el pit es converteix en agent de seducció i inclús d’agressió, o portador de malalties). Al llarg dels temps, la majoria de descripcions del pit femení han expressat el punt de vista dels homes i han estat un intent per part d’aquests i de les institucions d’apropiar-se’n. En l’actualitat les dones reclamen el control dels seus cossos i posen en qüestió l’autoritat de la medicina i la moda. Segons Marilyn Yalom (4), les dones s’han vist obligades a desafiar els poderosos significats que els pits comporten com a dispensadors de vida i, al mateix temps, destructors de vida. Diu que per a moltes dones, els seus pits personifiquen la tensió entre Eros i Thanatos, vida i mort. Dualitat evident en el cas de les dones que són diagnosticades de càncer de mama.

Dins la perspectiva històrica que fa M. Yalom, apareix la figura de l’amazona. En la literatura clàssica grega, a les amazones se les presenta com a tot allò oposat al que les dones haurien de ser: es neguen a casar-se i van a la guerra, no sols són independents als homes sinó que els mostren una enèrgica hostilitat. Aquestes dones, que es tallaven el pit per facilitar-se l’ús de l’arc, representaven les forces destructores que s’alliberen quan les dones abandonen el seu paper de criadores. Diu l’autora, que des d’una lectura psicològica de la perspectiva dels homes, es pot veure com una expressió de la por a la venjança que s’oculta en la psique d’aquells que estan en posició de domini. Els homes temen no sols que se’ls retiri el pit que els alimenta, sinó també una agressió (ginofòbia). Aquesta imatge de l’amazona (etimològicament “sense mama”) i les seves connotacions simbòliques de dona contra-natura, travessen el tractament de la malaltia que intenta reproduir els estereotips socials sobre la feminitat.  Em pregunto si la transgressió d’aquesta imatge de dona i de les seves funcions reproductives en el cas de les dones intervingudes, deixa entreveure aquesta ginofòbia, aquesta por a que la dona deixi el lloc que se li ha assignat i es rebel·li en contra d’un sistema que la limita a mare cuidadora i objecte de plaer estètic i sexual.

Pensant en això em recordo de la fotografia de l’artista britànica Joe Spence (5) on es veu el seu pit intervingut i escrit sobre el seu bust la paraula “monster”. Spence desvetlla el “sinistre” (6), trencant directament amb les regles estètiques que configuren allò “bell”. Davant d’aquesta imatge un no pot evadir l’espant sobre el que es rebel·la. D’una banda, el cos “monstruós” de dona, deformat per la intervenció quirúrgica, atacant frontalment les representacions de feminitat. D’altra banda, el cos modificat parla de com el construïm sota premises naturalistes. Construcció que duu a l’error d’essencialitzar els individus i les seves conductes, construcció que serveix de base a la diferenciació arbitrària dels gèneres. La trampa cultural es desvetlla sobre el cos d’Spence, un cos que ha deixat de ser femení per entrar en una identitat liminal, un no-cos, un monstre parlant en termes de representació.

Per evitar aquesta pèrdua de representació, l’equip biomèdic pren diferents mesures. En el sentit de mare-nodridora, Phoolan Devi, explica com el primer tractament que va rebre després de ser diagnosticada, va ser el de preservació de la fecunditat amb crionització dels seus òvuls a la vegada que se li negava l’accés a altres vies de conservació de l’embrió perquè no tenia parella estable. La urgència d’aquesta preservació de la maternitat en el cos malalt de dona jova, amb el complement de idea de família heteronormativa i filiació biològica (no es parla de possibilitats com l’adopció), desvetllen una vegada més aquest imaginari hegemònic que activa la maquinària biomèdica i els seus protocols.

Cal avaluar, tanmateix, la preponderància que té el càncer de mama sobre d’altres (com el colorrectal, els hematològics,…), totes les campanyes de visibilització i normalització, de demostració de que la intervenció quirúrgica no resta feminitat, per entendre com el poder biomèdic incideix i perpetua l’ordre dicotòmic i sexualitzat propi de la nostra societat. En relació a això, aquest dies ha sortit la notícia de la doble mastectomia total, de caire profilàctic, al que l’actriu Angelina Jolie (7) s’ha sotmès. En les seves declaracions diu que la decissió l’ha près per evitar patiment als seus fills i que el seu marit ha estat sempre al seu costat. També ens explica com, mercès a la reconstrucció, no sent que hagi perdut la seva feminitat. La seva lluita, la seva heroïcitat (el seu marit pensa que la seva actitud és heroïca) estan de nou reforçant els rols de gènere, la centralitat de la família i la idea de feminitat (mare i bella) associada al pit. Però també la projecció del Pit com a portador de mal, destructor de vida (Thanatos) que cal extirpar sense miraments. Segueix viu l’aparell d’objectivació i de reincorporació dels cossos desviats en uns motlles preestablerts, amagat rere la bandera de la possibilitat d’elecció.

 Paitu

Fonts

1. Foucault, M. La historia de la sexualidad I. La voluntad de saber. Madrid : Siglo XXI, 1987.

2. Lepecki, André. Agotar la danza. Performance y política del movimiento. s.l. : Centro Coreográfico Galego; [Barcelona] : Mercat de les Flors; [Alcalá de Henares] : Aula de Danza Estrella Casero. Universidad de Alcalá de Henares, 2009.

3. Bourdieu, Pierre. La dominación masculina. Barcelona : Anagrama, S.A., 2000.

4. Yalom, Marilyn. Historia del Pecho. Barcelona : Tusquets Editores, 1997.

5. Macba. Catálogo de la exposición, Jo Spence : más allá de la imagen perfecta : fotografía, subjetividad, antagonismo. Barcelona : Museu d’Art Contemporani de Barcelona, 2005.

6. Trías, Eugenio. Lo bello y lo siniestro. Barcelona  : Ariel, 2001.

7. Jolie, Angelina. My Medical Choice. The New York Times. The opinion pages. [En línia] 14 / mayo / 2013. [Data: 19 / mayo / 2013.] http://www.nytimes.com/2013/05/14/opinion/my-medical-choice.html?hp&_r=0.

Esmorzar. I reflexions de sortida. Breakfast. And starting point reflections.

Esmorzar a casa.....
Esmorzar a casa…..

Dilluns, 28 d’abril.

Ens trobem a casa.

Avui sóm 7. 

Fem un esmorçar ‘de traje’ i ens asseiem a la taula, amb ganes de conèixen’s i compartir expectatives, pors i ganes del projecte.. 

Malgrat em sento incòmoda amb temes de dansa perquè em sento el cos molt rígid -les marimachos som de pocs moviments- tinc ganes de participar al projecte. M’interessa el fet del càncer de mama i com es pot accedir a aquest coneixement via un procés creatiu. Em ve molt de gust participar en un projecte de dansa, perquè em cal activar el cos després de tot el tractament.  Vull investigar com, mitjançant la fisicalitat podem accedir a coneixements i reflexions abstractes- pròpies- i posar-les en comú amb el grup. Estic intrigada per veure com  traduirem temes elaborats racionalment a llenguatge corporal. Un fet artístic, una imatge, pot ser molt efectiva suggerint idees. . Volem un espai segur entre nosaltres perquè és probable que aflorin emocions durant el procés. Preferim que ningú no s’adhereixi al procés un cop començat. Pel mateix motiu, també preferim que la càmara la maneguem nosaltres internament. I seguro que habrá momentos emotivos y momentos de chillar, pero quizá mostrar esto es lo interesante y lo potente del proyecto, no?

Amb els cafès i els tes, obrim un debat i discussions generals sobre càncer, el trànsit pels tractaments, les relacions amb l’entorn proper i social i la ‘cultura del càncer’. Temes per abordar durant el ‘laboratori’

Debat i discussions generals sobre càncer, gènere, atravesamiento de cuerpos y ‘demás’. Fem un brainstorming de temes dels que ja n’haviem anat durant el matí parlant. Els classifiquem per temes: cos- emocions- societat- mèdic- i ‘altres’. Ens adonem que classificant les diferents aportacions, potser caiem en el mateix error de fragmentació i disgregació de què critiquem el sistema bio-sanitari..      que no?

I ho barregem tot, i ens quedem amb 3 elements que inclouen el que ens afecta especialment:

‘L’Espera’ – a qué estamos esperando?:

Temps d’espera als hospitals, estar pendent de la mort, el parèntesis vital: ‘ahora tranquila, pon un paréntesis a tu vida para cuidarte’, els canvis en els ritmes vitals, ‘esperar’ bones notícies. L’espera, el temps ‘sostingut’, el temps ‘perdut’, els ritmes obligats, estan atravessats per moltes emocions: dolor, miedo, vulnerabilidad, dependència, ràbia, confianza- des-confianza, amor-odio.

‘La imatge’  – lo social nos atraviesa: 

La performativitat de gènere, la performativitat de malalta -la guerrera, la víctima- la mirada social, el lazo rosa, la paradoxa invisibilització- sobrevisibilització de la caiguda del cabell i els mocadors, el(s) binomi(s): home-dona, sa-malalt;  la plàstica, l’heteronormativitat que defineix, categoritza i regula: mutilació/reconstrucción?, les expectatives socials, Cicatrius silenciades, Auto-imatge, el ‘no-cos’

‘Pressió de fora i resposta subjectiva’-  

El que és social (la imatge i el temps, també) ens atravessa els cossos. Les pressions i interferències des de fora (operacions, tractaments, consells, planys, expressions d’ànim, suports….) ens afecten, i les nostres respostes corporals/vitals.  Sembla un tema que ho atravessa tot plegat. Té relació amb el tema de la infantilització del malalt i/o la pèrdua de control i els seus afectes i/efectes: la culpa, l’empoderament, el poder social, la responsabilitat individual, col·lectiva…

Algunes pleguem a la 1 – Només perquè cal entrar a currar-  Les que podem, ens hi estem fins a les 4, gaudint de l’energia comuna i tramant el que vindrà.

Breakfast. Starting point reflections

Monday, April 28th 

We meet at home.

Today we are seven.

We organize a potluck-breakfast and seat around the table, willing to know each other and sharing expectations, fears and excitement for the Project …

Even though I feel uncomfortable with dance because I sense my body is too rigid –butch don’t move- I’m willing to join the Project. I am interested on breast cancer and how can we get this knowledge through a creative process. I am willing to participate in a dance Project because I need to activate my body after all the treatments. I want to know how, through corporeality, can we Access our own knowledge and abstract reflections and share them with the group. I am intrigued to see how are we going to translate logical thinking into body language. An artistic act- an image- can be very effective in evoking ideas.. We want a safe space among us because many emotions will potentially emerge. We prefer that no-body enters the group once we have started the process. For the same reason, we also prefer to deal with the camera ourselves with no outside ‘experts’. There will be moments charged with emotions and moments to scream.  Perhaps these moments will be the more interesting aspects to show and the reason why this project is so powerful. 

With the coffees and teas, we open a general discussion on cancer, experiences of going through treatments, relationships with our close networks and social environments and cancer culture. We set the topics to explore during the ‘dance-lab’.

We open a debate and discus around cancer, gender, bodies pierced and read by others, and ‘else’. We brainstorm on topics that have emerged throughout the morning. We classify them in themes: body, emotions, society, medical and ‘others’. We realize that by this classification we might be making the same mistake we blame the bio-sanitary system for… que no?

So we mix everything and choose three topics that include what we are most particularly touched by:

The waitingwhat are we waiting for?

 Waiting time at the hospital; being aware of death; the life parenthesis as in ‘now, be calm, place a parenthesis to your life to take care of yourself’; changes on life pace; waiting for good news. The waiting, time placed ‘on hold’, ‘lost’ times and forced rhythms that are crossed by many emotions: pain, fear, vulnerability, dependency, rage, trust and distrust, love and hate.

The image‘the social pierce/crosses us’

Gender performativity, dis-eased performativity – the warrior, the victim-, the social gaze, pink ribbon, the visibilization/overvisibilization paradox that comes with baldness and bandanas, the binaries: man-woman, healthy-unhealthy; plastic surgery, the hetero-norm that defines, categorizes and regulates: mutilation/reconstruction?, social expectations, silenced scars, self-image, the ‘no-body’.

Pressure from outside and subjective responses:

All that is social (image as well as time) pierces our bodies. Pressures and interferences from outside (surgeries, treatments, advises, mourns, encouragements…) affect us, our corporeal/vital responses. It seems a topic that crosses over the rest. It is related to the notion of infantilization of the patient and the lost of control and its effect/affects: guilt, agency, social and biomedical power, individual and collective responsibility…

It’s 1 pm. Some of us leave – only because we need to go to ‘work’- others stay until 4pm, enjoying communal energy and planning what lies ahead..

Laboratori de Videodansa – Video Dance Laboratory

Un grup heterogeni de dones.

El llenguatge del cos.

La mirada de la càmera.

La salut.

La subjectivació.

Temps detinguts.

Temps accelerats.

Llindars temporals.

El joc.

L’emoció.

Les ganes.

El col·lectiu.

La curiositat.

El risc.

I una peça de videodansa per remoure l’enteniment.

Video Dance Laboratory

An heterogeneous group of women.

The language of the body.

The gaze of the camera.

Health.

Subjectivation.

Time at a standstill. 

Accelerated time.

Liminal time.

Play.

Emotion.

Desires.

Collaboration.

Curiosity.

Risk

A video-dance piece to shake consciousness.