Dilluns, 28 d’abril.

Ens trobem a casa.

Avui sóm 7. 

Fem un esmorçar ‘de traje’ i ens asseiem a la taula, amb ganes de conèixen’s i compartir expectatives, pors i ganes del projecte.. 

Malgrat em sento incòmoda amb temes de dansa perquè em sento el cos molt rígid -les marimachos som de pocs moviments- tinc ganes de participar al projecte. M’interessa el fet del càncer de mama i com es pot accedir a aquest coneixement via un procés creatiu. Em ve molt de gust participar en un projecte de dansa, perquè em cal activar el cos després de tot el tractament.  Vull investigar com, mitjançant la fisicalitat podem accedir a coneixements i reflexions abstractes- pròpies- i posar-les en comú amb el grup. Estic intrigada per veure com  traduirem temes elaborats racionalment a llenguatge corporal. Un fet artístic, una imatge, pot ser molt efectiva suggerint idees. . Volem un espai segur entre nosaltres perquè és probable que aflorin emocions durant el procés. Preferim que ningú no s’adhereixi al procés un cop començat. Pel mateix motiu, també preferim que la càmara la maneguem nosaltres internament. I seguro que habrá momentos emotivos y momentos de chillar, pero quizá mostrar esto es lo interesante y lo potente del proyecto, no?

Amb els cafès i els tes, obrim un debat i discussions generals sobre càncer, el trànsit pels tractaments, les relacions amb l’entorn proper i social i la ‘cultura del càncer’. Temes per abordar durant el ‘laboratori’

Debat i discussions generals sobre càncer, gènere, atravesamiento de cuerpos y ‘demás’. Fem un brainstorming de temes dels que ja n’haviem anat durant el matí parlant. Els classifiquem per temes: cos- emocions- societat- mèdic- i ‘altres’. Ens adonem que classificant les diferents aportacions, potser caiem en el mateix error de fragmentació i disgregació de què critiquem el sistema bio-sanitari..      que no?

I ho barregem tot, i ens quedem amb 3 elements que inclouen el que ens afecta especialment:

‘L’Espera’ – a qué estamos esperando?:

Temps d’espera als hospitals, estar pendent de la mort, el parèntesis vital: ‘ahora tranquila, pon un paréntesis a tu vida para cuidarte’, els canvis en els ritmes vitals, ‘esperar’ bones notícies. L’espera, el temps ‘sostingut’, el temps ‘perdut’, els ritmes obligats, estan atravessats per moltes emocions: dolor, miedo, vulnerabilidad, dependència, ràbia, confianza- des-confianza, amor-odio.

‘La imatge’  – lo social nos atraviesa: 

La performativitat de gènere, la performativitat de malalta -la guerrera, la víctima- la mirada social, el lazo rosa, la paradoxa invisibilització- sobrevisibilització de la caiguda del cabell i els mocadors, el(s) binomi(s): home-dona, sa-malalt;  la plàstica, l’heteronormativitat que defineix, categoritza i regula: mutilació/reconstrucción?, les expectatives socials, Cicatrius silenciades, Auto-imatge, el ‘no-cos’

‘Pressió de fora i resposta subjectiva’-  

El que és social (la imatge i el temps, també) ens atravessa els cossos. Les pressions i interferències des de fora (operacions, tractaments, consells, planys, expressions d’ànim, suports….) ens afecten, i les nostres respostes corporals/vitals.  Sembla un tema que ho atravessa tot plegat. Té relació amb el tema de la infantilització del malalt i/o la pèrdua de control i els seus afectes i/efectes: la culpa, l’empoderament, el poder social, la responsabilitat individual, col·lectiva…

Algunes pleguem a la 1 – Només perquè cal entrar a currar-  Les que podem, ens hi estem fins a les 4, gaudint de l’energia comuna i tramant el que vindrà.

Breakfast. Starting point reflections

Monday, April 28th 

We meet at home.

Today we are seven.

We organize a potluck-breakfast and seat around the table, willing to know each other and sharing expectations, fears and excitement for the Project …

Even though I feel uncomfortable with dance because I sense my body is too rigid –butch don’t move- I’m willing to join the Project. I am interested on breast cancer and how can we get this knowledge through a creative process. I am willing to participate in a dance Project because I need to activate my body after all the treatments. I want to know how, through corporeality, can we Access our own knowledge and abstract reflections and share them with the group. I am intrigued to see how are we going to translate logical thinking into body language. An artistic act- an image- can be very effective in evoking ideas.. We want a safe space among us because many emotions will potentially emerge. We prefer that no-body enters the group once we have started the process. For the same reason, we also prefer to deal with the camera ourselves with no outside ‘experts’. There will be moments charged with emotions and moments to scream.  Perhaps these moments will be the more interesting aspects to show and the reason why this project is so powerful. 

With the coffees and teas, we open a general discussion on cancer, experiences of going through treatments, relationships with our close networks and social environments and cancer culture. We set the topics to explore during the ‘dance-lab’.

We open a debate and discus around cancer, gender, bodies pierced and read by others, and ‘else’. We brainstorm on topics that have emerged throughout the morning. We classify them in themes: body, emotions, society, medical and ‘others’. We realize that by this classification we might be making the same mistake we blame the bio-sanitary system for… que no?

So we mix everything and choose three topics that include what we are most particularly touched by:

The waiting – what are we waiting for?

 Waiting time at the hospital; being aware of death; the life parenthesis as in ‘now, be calm, place a parenthesis to your life to take care of yourself’; changes on life pace; waiting for good news. The waiting, time placed ‘on hold’, ‘lost’ times and forced rhythms that are crossed by many emotions: pain, fear, vulnerability, dependency, rage, trust and distrust, love and hate.

The image– ‘the social pierce/crosses us’

Gender performativity, dis-eased performativity – the warrior, the victim-, the social gaze, pink ribbon, the visibilization/overvisibilization paradox that comes with baldness and bandanas, the binaries: man-woman, healthy-unhealthy; plastic surgery, the hetero-norm that defines, categorizes and regulates: mutilation/reconstruction?, social expectations, silenced scars, self-image, the ‘no-body’.

Pressure from outside and subjective responses:

All that is social (image as well as time) pierces our bodies. Pressures and interferences from outside (surgeries, treatments, advises, mourns, encouragements…) affect us, our corporeal/vital responses. It seems a topic that crosses over the rest. It is related to the notion of infantilization of the patient and the lost of control and its effect/affects: guilt, agency, social and biomedical power, individual and collective responsibility…

It’s 1 pm. Some of us leave – only because we need to go to ‘work’- others stay until 4pm, enjoying communal energy and planning what lies ahead..